Durant molt de temps, la gestió dels ecosistemes s’ha basat en la idea que existeix un estat de referència relativament estable al qual podem tornar després d’una pertorbació. Però el canvi climàtic està posant en qüestió aquesta premissa.
Les sequeres més intenses, els canvis en els règims d’incendis i de precipitació i l’augment de les temperatures poden modificar simultàniament diferents components d’un ecosistema. El resultat no és necessàriament només la pèrdua d’una espècie, sinó un canvi en la composició, l’estructura i les funcions de tot l’ecosistema.
En aquests casos, parlar simplement de recuperació pot ser insuficient. Un bosc que es recupera després d’un incendi pot no tornar a tenir exactament la mateixa composició d’espècies que tenia abans. I això no implica necessàriament que el nou ecosistema sigui menys funcional, pot representar una nova combinació d’espècies i processos més adequada a les condicions climàtiques emergents.
Per a la gestió forestal, això planteja una pregunta fonamental: com podem ajudar els boscos a afrontar unes condicions que estan canviant?
Tres maneres d’afrontar el canvi
Una manera d’abordar aquesta qüestió és el marc de Resistència, Resiliència i Transició (RRT). La idea parteix de Millar i col·laboradors (2007), que varen proposar aquestes opcions per gestionar els boscos davant la incertesa del clima futur. Des de llavors, el Servei Forestal dels Estats Units l’ha desenvolupada com una eina per prendre decisions, i s’està posant a prova en boscos reals (Nagel et al., 2017; Clark et al., 2026).
Representació conceptual de les tres estratègies aplicades a un mateix bosc. La resistència intenta mantenir-lo, la resiliència l’ajuda a recuperar-se i la transició acompanya el canvi cap a un bosc diferent, preparat per al clima futur.
Resistència
La resistència consisteix a intentar mantenir el bosc en unes condicions similars a les actuals o a les que es consideren desitjables.
Les actuacions de gestió busquen reforçar les defenses del bosc davant d’una pertorbació prevista o reduir-ne els efectes. Poden ser especialment importants en llocs amb un elevat valor ecològic o cultural, o quan es vol protegir espècies, hàbitats o serveis ecosistèmics concrets.
Alguns exemples podrien ser:
- Reduir la densitat de l’arbrat per disminuir la competència per l’aigua i mantenir arbres de gran valor ecològic o cultural.
- Crear o mantenir discontinuïtats de combustible al voltant d’infraestructures o zones d’especial valor per reduir l’impacte potencial dels incendis.
- Controlar espècies invasores que competeixen amb la vegetació autòctona.
- Protegir poblacions de plantes o animals especialment vulnerables o singulars davant de sequeres, plagues o incendis.
L’objectiu és, en aquest cas, limitar el canvi. Mantenir unes condicions històriques pot esdevenir cada vegada més difícil i costós a mesura que el clima continua canviant. Per això, la resistència pot ser més adequada en llocs on conservar determinades característiques sigui especialment important.
Resiliència
La resiliència parteix d’una idea diferent: alguns canvis són inevitables, però podem ajudar el bosc a recuperar-se després d’una pertorbació.
Les actuacions de gestió poden afavorir una major diversitat d’espècies, d’estructures i d’edats, de manera que existeixin diferents vies perquè l’ecosistema es recuperi després d’una sequera, un incendi o una altra pertorbació.
Això pot incloure:
- Reduir la competència entre arbres mitjançant aclarides per disminuir l’estrès hídric durant les sequeres.
- Utilitzar cremes prescrites o altres tractaments per reduir la càrrega de combustible i modificar el comportament dels incendis.
- Afavorir una major diversitat d’espècies, edats i estructures forestals, de manera que una pertorbació no afecti tots els components del bosc de la mateixa manera.
- Promoure la regeneració natural d’espècies capaces de persistir sota les condicions climàtiques futures.
- Mantenir o recuperar processos ecològics que permetin als boscos recuperar-se després d’incendis, sequeres o altres pertorbacions.
L’objectiu no és evitar completament el canvi, sinó mantenir la capacitat del bosc per recuperar-se i continuar funcionant. Aquestes actuiacions podem no ser suficient si les condicions canvien massa
Un moment: la resistència no era part de la resiliència?
A la pàgina sobre ecosistemes resilients hem vist que la resiliència inclou la resistència i la recuperació. Allà parlàvem de com respon un ecosistema. Aquí parlam de què decidim fer les persones: dins el marc RRT, resistència i resiliència són dues estratègies de gestió diferents, i la segona posa l’accent en la recuperació. La paraula resiliència s’utilitza de maneres molt diverses, fins i tot en la literatura científica, i per això convé aclarir sempre en quin sentit es fa servir.
Transició
En alguns casos, però, les condicions futures poden ser tan diferents de les actuals que intentar mantenir el bosc tal com el coneixem pot deixar de ser viable.
És aquí on apareix la transició. En lloc d’intentar conservar l’estat actual, la gestió pot facilitar deliberadament un canvi cap a una nova composició, estructura o combinació d’espècies més adequada per a les condicions futures.
Exemples inclouen:
- Després d’una pertorbació, permetre que la vegetació evolucioni cap a una nova composició en lloc d’intentar restaurar exactament la comunitat anterior.
- Introduir llavors o plançons procedents de poblacions que actualment viuen en condicions més càlides, seques o extremes, amb l’objectiu d’augmentar la probabilitat que els arbres plantats estiguin adaptats al clima futur del lloc. És el que s’anomena migració assistida.
- Afavorir espècies ja presents al territori que probablement estaran millor adaptades a les noves condicions.
- Connectar hàbitats perquè les poblacions puguin desplaçar-se.
L’objectiu és facilitar el canvi i preparar l’ecosistema per a unes condicions noves. Té sentit en llocs on mantenir l’estat actual deixarà de ser viable, el problema és que hi ha incertesa sobre el futur i el resultat tarda a veure’s.
Transició vol dir acceptar que el canvi arribarà i intentar que el resultat sigui un ecosistema que funcioni, i no el que quedi per defecte.
Una cartera d’estratègies
Resistència, resiliència i transició no són necessàriament opcions excloents. Un mateix paisatge pot requerir estratègies diferents segons les característiques del bosc, les pertorbacions a què està exposat i els canvis que s’esperen en el futur.
Per exemple, en un mateix paisatge mediterrani es pot intentar mantenir determinats boscos o hàbitats d’alt valor mitjançant mesures de resistència; augmentar la capacitat de recuperació d’altres masses forestals mitjançant actuacions de resiliència; i facilitar una transició cap a una nova composició forestal en les zones on les condicions futures facin difícil mantenir l’estat actual.
Les estratègies també poden canviar amb el temps. Una actuació de resistència pot ser útil durant les pròximes dècades mentre es prepara una transició a més llarg termini. De la mateixa manera, acceptar que un canvi és inevitable en una zona no significa que no es pugui intervenir activament en una altra.
Per això, l’adaptació al canvi climàtic es pot entendre com una cartera d’opcions distribuïdes en l’espai i en el temps, més que com una única resposta per a tot el paisatge.
Una aclarida pot aparèixer en les tres estratègies. Pot servir per protegir uns arbres molt valuosos (resistència), per ajudar el bosc a suportar millor la propera sequera i recuperar-se’n (resiliència), o per obrir espai a espècies que tindran més futur en aquell lloc (transició).
Per això, el que defineix l’estratègia no és tant l’actuació com l’objectiu que es persegueix, és a dir, el tipus de bosc que volem tenir en el futur. A més, les fronteres entre les tres categories no sempre són clares, i una mateixa actuació pot tenir efectes en més d’una.
I si no feim res? Deixar els ecosistemes evolucionar sense intervenir també és una opció. No decidir també és una decisió, amb les seves conseqüències
Com podria ser en un paisatge com el nostre?
Imaginem la serra de Tramuntana, amb pinars, alzinars i marjades abandonades. Aquest és només un exemple per il·lustrar la idea, no una recomanació per a cap lloc concret:
Resistència: protegir un rodal d’arbres vells o un alzinar d’alt valor, i mantenir discontinuïtats de combustible al voltant de les cases i dels camins.
Resiliència: fer aclarides en pinars molt densos, sobretot en les zones cremades on la regeneració de pi blanc és massa atapeïda, i conservar els arbres més grans.
Transició: en els vessants més secs, on el pinar té més dificultats per regenerar-se, afavorir espècies que ja hi són i que poden rebrotar, com l’ullastre o el llentiscle, perquè la vegetació que hi quedi protegeixi el sòl i pugui recuperar-se després del proper incendi.
Com es decideix?
No hi ha una recepta vàlida per a tots els ecosistemes. Abans d’actuar, convé fer-se algunes preguntes:
- Què volem conservar en aquest lloc? Espècies, sòl, aigua, paisatge, seguretat, patrimoni, usos.
- Davant quines pertorbacions? Un bosc preparat per a la sequera pot no estar-ho per a incendis repetits.
- Fins quan serà viable? Què indiquen les projeccions climàtiques per a aquest lloc?
- Quin cost té, i qui el pot assumir? Tant econòmicament com ecològicament.
- Qui hi ha de participar? La decisió sobre quin bosc volem no és només tècnica: també depèn de valors, i a les Illes Balears gran part del territori és privat, com explicàvem a Reaprendre a conviure amb el foc.
- Com sabrem si funciona? Cal fer seguiment dels resultats i estar disposats a canviar de pla.
Aquest darrer punt és essencial. Els arbres responen lentament i el clima futur és incert, de manera que l’adaptació s’ha d’entendre com un procés d’aprenentatge.
La pregunta ja no és només com tornar el bosc a com era, sinó quin bosc volem i podem tenir en el futur.