Els ecosistemes estan formats per éssers vius i pel medi físic on viuen, però no són simplement un conjunt de plantes, animals i elements naturals. Tots aquests components interactuen i depenen els uns dels altres. Per això, quan un component canvia, els efectes es poden estendre a la resta de l’ecosistema i alterar-ne l’estructura i el funcionament.
Les sequeres intenses, els incendis i l’augment de les temperatures són alguns dels factors que poden desencadenar aquests canvis, especialment quan actuen de manera simultània o repetida.
Què és un ecosistema?
Un ecosistema és el conjunt d’éssers vius (animals, plantes, fongs i microorganismes), i l’entorn físic on viuen (clima, relleu, sòl, aigua) que interactuen entre ells i amb el medi. Exemples d’ecosistemes a les Balears: alzinars, pinars, garrigues, albuferes, torrents, oliverars…
Dins un ecosistema, tots aquests elements estan connectats i depenen els uns dels altres. Les seves interaccions mantenen un equilibri dinàmic que permet que l’ecosistema funcioni i es mantengui al llarg del temps. Si un d’aquests components canvia, els efectes es poden transmetre a la resta de l’ecosistema.
Components biòtics i abiòtics d’un ecosistema.
Què són els serveis ecosistèmics?
Els ecosistemes ens proporcionen nombrosos beneficis que contribueixen al nostre benestar i a la nostra qualitat de vida. Aquests beneficis s’anomenen serveis ecosistèmics. L’Avaluació dels Ecosistemes del Mil·lenni (MA) els classifica en quatre categories:
- Serveis de proveïment: productes que obtenim dels ecosistemes, com ara aliments, aire i aigua dolça, fusta i altres matèries primeres.
- Serveis de regulació: beneficis derivats de la regulació dels processos naturals, com ara la regulació del clima, la qualitat de l’aire i de l’aigua, l’erosió i les inundacions.
- Serveis de suport: processos ecològics fonamentals que permeten el funcionament dels ecosistemes, com ara la formació del sòl, els cicles dels nutrients i la producció primària.
- Serveis culturals: beneficis no materials que obtenim dels ecosistemes, com ara les experiències recreatives, l’aprenentatge, els valors espirituals i el gaudir del paisatge.
Què es la resiliència?
Els ecosistemes estan sotmesos a pertorbacions naturals, com ara incendis, inundacions, sequeres i brots de malalties, així com a alteracions provocades per l’activitat humana. Però no tots els ecosistemes responen de la mateixa manera davant aquests esdeveniments.
La resiliència ecològica és la capacitat d’un ecosistema de fer front a una pertorbació i mantenir les seves funcions essencials, sense perdre les característiques que el defineixen. Aquesta capacitat depèn, entre altres factors, de la intensitat i la freqüència de les pertorbacions, de les condicions ambientals i de les característiques dels organismes que hi viuen.
La resiliència està relacionada amb dues capacitats principals:
- Resistència: la capacitat de suportar una pertorbació i experimentar pocs canvis.
- Recuperació: la capacitat de restablir-se després de la pertorbació, per exemple mitjançant el rebrot de les plantes, o la germinació de llavors.
Representació esquemàtica de la resistència i la recuperació d’un ecosistema davant una pertorbació, com ara un incendi o una sequera. La resistència es reflecteix en la magnitud del canvi inicial en l’estat de l’ecosistema, mentre que la recuperació correspon al procés i al temps necessaris per tornar a l’estat inicial.
La resistència i/o recuperació no sempre són possibles. Si les pertorbacions són massa intenses, freqüents o persistents, l’ecosistema pot no recuperar la seva estructura i les seves funcions anteriors i pot transformar-se en un estat alternatiu.
La resiliència és important perquè els canvis en un ecosistema poden afectar els serveis que proporciona, com ara la regulació de l’aigua, la protecció del sòl, l’emmagatzematge de carboni i els recursos dels quals depenen les persones. Per això, entendre com responen els ecosistemes a les pertorbacions ens ajuda a comprendre com conservar-los i gestionar-los en un context de canvi climàtic.
És important tenir en compte que la resiliència no és una característica absoluta: depèn del tipus de pertorbació i de les condicions en què es produeix. Un ecosistema pot tenir capacitat de recuperar-se després d’un incendi, però ser més vulnerable a sequeres prolongades o a incendis repetits en intervals curts. A més, la resposta pot variar segons la intensitat de la pertorbació, les condicions ambientals i les espècies que formen part de l’ecosistema.
Per això, quan parlam de resiliència, és important demanar-nos: resiliència davant què, i quina capacitat de recuperació volem mantenir?
Són els ecosistemes mediterranis resilients al foc?
Els ecosistemes mediterranis han conviscut amb el foc al llarg de la seva història, i algunes espècies vegetals presenten adaptacions que els permeten sobreviure-hi o regenerar-se després d’un incendi.
- Les alzines poden rebrotar després de perdre la part aèria gràcies als brots que es desenvolupen a partir de les soques i les arrels. Això els permet recuperar-se després d’alguns incendis, sempre que les reserves i els òrgans de rebrot no hagin quedat greument danyats.
- El pi blanc manté pinyes que poden retenir llavors durant un temps i alliberar-ne una part després de l’escalfament provocat pel foc. La regeneració posterior depèn de la disponibilitat de llavors, de les condicions del sòl i de la pluja després de l’incendi.
- Algunes estepes tenen llavors que poden romandre al sòl i germinar després d’un incendi, afavorides per l’escalfament o altres canvis associats al foc. Això els permet colonitzar zones cremades, encara que la resposta varia segons l’espècie i les condicions.
Estar adaptat al foc no significa poder recuperar-se després de qualsevol incendi. Si els incendis són massa intensos o es repeteixen abans que la vegetació s’hagi pogut recuperar, la regeneració pot veure’s compromesa i l’ecosistema pot experimentar canvis importants.
Són els ecosistemes mediterranis resilients a la sequera?
Els ecosistemes mediterranis estan condicionats per la sequera estival, i moltes de les seves espècies hi presenten adaptacions.
- Les fulles dures i coriàcies, amb una superfície inferior protegida per pèls,dels ullastres contribueixen a reduir la pèrdua d’aigua.
- Les fulles persistents, dures i relativament petites del llentiscle contribueixen a limitar la pèrdua d’aigua regulant l’obertura dels estomes per reduir la transpiració quan l’aigua escasseja.
Estar adaptat a la sequera estival no garanteix poder resistir sequeres més intenses o prolongades en el futur. A mesura que augmenten les temperatures i canvien els règims de precipitació, les condicions ambientals poden superar els límits que moltes espècies poden tolerar.
Què passa quan les pertorbacions se superposen?
Els ecosistemes no sempre s’enfronten a una sola pertorbació cada vegada. Una sequera prolongada pot afeblir la vegetació i afavorir unes condicions més propícies per a incendis intensos. Després d’un incendi, si la sequera persisteix, les plantes poden tenir més dificultats per rebrotar, germinar o establir-se. Quan aquestes pertorbacions se succeeixen o actuen alhora, la capacitat de recuperació de l’ecosistema es pot veure compromesa.
La resposta també depèn de l’extensió de la zona afectada i de la distribució espacial dels efectes. Per exemple, un incendi que afecta grans superfícies pot dificultar la regeneració si elimina bona part de la vegetació i de les fonts de llavors, mentre que els canvis en el sòl poden afavorir l’erosió i alterar la circulació de l’aigua.