Per què tenim ara aquests incendis de comportament extrem? La resposta es troba en la pèrdua de la relació tradicional amb el nostre entorn.
L’abandonament del món rural
L’ús del foc ha estat històricament una eina fonamental de gestió del paisatge a les Illes Balears. Durant segles, les comunitats rurals utilitzaren el foc de manera controlada per regenerar pastures, eliminar vegetació acumulada, mantenir zones agrícoles i facilitar activitats tradicionals com la ramaderia extensiva o l’ofici de carboner. Aquestes pràctiques contribuïen a crear un paisatge en mosaic, format per una combinació de conreus, pastures, garrigues i masses forestals amb diferents densitats de vegetació.
Fotografia: L'ofici de carboner i la producció de carbó vegetal. Font: IPCIME.
L’abandonament progressiu del món rural a meitats del segle XX ha provocat una transformació profunda del territori. La desaparició dels usos agrícoles, ramaders i forestals tradicionals ha afavorit l’expansió contínua de la massa forestal i una acumulació sense precedents de biomassa combustible. En conseqüència, molts espais que antigament funcionaven com a mosaics agroforestals avui formen paisatges homogenis i altament connectats, on el foc es pot propagar amb molta més intensitat i rapidesa.
Comparació de fotografies aèries del mateix indret en dues dates diferents. El lliscador permet visualitzar l’expansió de la coberta forestal després de l’abandonament progressiu dels usos agrícoles i ramaders tradicionals.
Amb la pèrdua d’aquestes pràctiques tradicionals també s’ha anat erosionant el coneixement ecològic i cultural associat a la gestió del foc i del territori.
El canvi cap a la supressió del foc
Paral·lelament a l’abandonament rural i a l’expansió de les masses forestals, es va consolidar a Espanya un nou model de gestió basat principalment en la prevenció d’ignicions i l’extinció dels incendis forestals.
La Llei d’incendis forestals de 1968 va establir per primera vegada un marc específic per a la lluita contra els incendis. Durant les dècades següents, la creació de l’ICONA, la incorporació de mitjans aeris i el desenvolupament de plans coordinats d’emergència van consolidar progressivament un sistema orientat a detectar i extingir els incendis tan aviat com fos possible.
Fotografia: els primers avions amfibis Canadair van arribar a Espanya el 1971. Font: (https://www.defensa.gob.es/).
Aquest model de gestió va aconseguir reduir eficaçment molts incendis de petita i mitjana extensió. Però la supressió continuada dels focs també pot tenir conseqüències inesperades sobre determinats ecosistemes.
La paradoxa de l’extinció
Centrar la major part dels recursos exclusivament en l’extinció pot generar una paradoxa coneguda com la trampa de l’extinció.
Quan els incendis petits són sistemàticament extingits, la vegetació continua acumulant-se i augmenta la continuïtat del combustible al paisatge. Al mateix temps, l’abandonament rural, l’expansió de les zones urbanitzades i el canvi climàtic incrementen progressivament el risc d’incendis.
El resultat és un cercle viciós: com més èxit tenim extingint els incendis en condicions moderades, més combustible pot acumular-se per alimentar futurs incendis sota condicions extremes. Quan coincideixen sequeres, temperatures elevades i vents intensos, aquests grans incendis poden superar la capacitat dels serveis d’extinció.
Paradoxalment, intentar extingir tots els incendis pot contribuir, a llarg termini, a crear les condicions que afavoreixen incendis més grans i de comportament més extrem.
Bibliografia: Moreira F, Ascoli D, Safford H, et al. 2020. Wildfire Management in Mediterranean-type regions: paradigm change needed. Environmental Research Letters 15, 011001.